AVATAR.

Em sorprèn el rerafons ecològic del film de Cameron, la fusió d’espècies, èpoques i ètnies amb la ciència i els efectes especials, la barreja d’històries i tòpics que l’espectador reconeix i agraeix: des de Màtrix (mite de la caverna) a The lion king, La guerra de les galàxies o El senyor dels anells, i els humans com a depredadors econòmics i militars. Les pel·lícules de ciència ficció tracten sovint d’un temps molt allunyat del present en què l’home pot viatjar fora del sistema solar. Paral·lelament els científics parlen ara de poder detectar galàxies o universos a anys llum on la vida serà possible. Tot i que la vida a la terra no canviarà gaire als pròxims anys. Ha canviat tant en tan poc temps que el futur immediat és massa previsible: catàstrofes naturals com els terratrèmols, guerres interminables, pandèmies, terrorisme internacional... Abans d’abandonar el planeta l’única cosa que podria sorprendre’ns és algun contacte amb el món exterior, una forma de comunicació que no tingués res a veure amb el llenguatge humà (no més idiomes èlfics de laboratori, per favor). Però en la imaginació dels guionistes d’Avatar la composició de la matèria no sembla preveure alguna cosa més exuberant que la natura del planeta Pandora, que ja és, sobretot en 3D. L’esperança d’ufòlegs i altres visionaris s'aferrissa a una vida més antiga i intel·ligent que ens rescate de la nostra solitud antròpica.