BARCELONA S'IL·LUMINA.

Hi ha novel·les i cançons que retraten magnetismes de ciutats. Les grans urbs mediterrànies amunteguen capes del passat, històric, literari, musical. L’atractiu centrípet de la capital va devorant els seus voltants com una supernova estel·lar.

Barcelona és la gran dama i mestressa sobirana, “un arxiu de cortesia, també alberg dels estrangers, dels pobres infermeria, pàtria dels més valents” en digué Cervantes, ja fa molts anys. I del Quixot a Vida privada la Comtal ha estat cremada, prodigiosa, revolucionària, plaça del diamant, provinciana, olímpica, ombra del vent i tantes altres. Poetes com ara Verdaguer, Maragall o Quart l’han cantada en odes desiguals, i hui nous músics hi evoquen paisatges sentimentals: Gato Pérez la separava en "Barca, cielo y ola, fidel al seu destí, emprenedora, malgrat no bufe el vent navega sola”; la rumba de Barcelona fa que somie desperta, fetillera gitana, ella té molt poder; la que es remulla a la platja, Serrat la veu inflada de vanitat, amb robinsons d’estar per casa; és bona si la bossa sona (com la fira d’Ontinyent). Els autors de la cançó de Nadal de TV3 2017, el grup Buhos, immortalitzen la ciutat en un magnífic himne de la transformació metropolitana quan cau la nit, sense el treball quotidià. I al remat la vila és amb qui has estat, aquell concert, aquell partit, aquella obra d’art, "anem a voltar per la rambla", te’n recordes quan...? No sé si podreu no repetir la tornada d’estos mussols trobadors que sobrevolen tots els barris, del Tibidabo cap al mar: “Quan es fan foscos els dies i deixem de ser esclaus... Barcelona s’il·lumina quan et tinc al meu costat”. Gener de 2017.

                       https://www.youtube.com/watch?v=pQn4GfnQPrE