ADOLESCÈNCIA

  No hi ha cap sèrie imprescindible, ni cap pel·lícula, i fins i tot m’atreviria a dir ni cap llibre. Algunes vegades el millor d’estes creacions són els debats i comentaris que generen. Quan llegisc titulars del tipus: “les temporades, films, novel·les que no et pots perdre, que has de devorar, etc.” m’enutge perquè són falses obligacions i em generen cert estrès d’estar al corrent, de consumir, a més sabent que després d’haver-me passat hores amb algunes d’estes recomanacions no hi calia tant de rebombori ni eren tan interessants. Tenia les meues reticències a l’hora de visualitzar la minisèrie “Adolescència” (quatre capítols) perquè els seus anuncis ja avançaven patiment i situacions que em conec prou després de tants anys als Instituts de Secundària. El cas és que la vaig començar i de seguida em va sorprendre el pla seqüència continu en què està gravada, a més de la interpretació del xiquet i l’ambient dels centres escolars tan fidedigne, i dolorós. El guió de la sèrie està basat en uns quants casos de violència i assassinats reals de xics a xiques per influència de la “masclosfera” (reacció masculina al feminisme) a través de les xarxes socials, i combinats amb baixa autoestima i assetjament. Ara que el govern espanyol també es planteja de restringir l’accés a les plataformes digitals fins al 16 anys, destaca el tema de la importància que pares i mares supervisen l’activitat en línia de la seua prole, i hi mantinguen un diàleg obert per evitar que siguen víctimes d’ideologies danyoses. Com a adolescent que vaig ser agraïsc que no existira internet durant els meus anys de pubertat i més enllà. Com a pare d’adolescent no vaig pillar encara la màxima eclosió d’eixe mitjà entre la joventut. Sols l’he vista els últims anys en l’alumnat, amb les pitjors i les millors conseqüències. Crec que he actuat al respecte amb molta prudència i avantatges, però també podria haver de demanar perdó, com el progenitor de la sèrie, tan poc preparat davant les xarxes, i dir que “ho hauria d’haver fet millor”. Ho haurem de fer millor en la lluita digital entre el control, la independència i el creixement personal.

VÍDEO DE JUBILACIÓ

 En aquest vídeo de 47 minuts faig un repàs de les darreres dècades en la docència valenciana per diferents instituts públics, amb declaracions d'exalumnes, fragments d'una obra teatral i d'una classe en 1r de batxillerat, amb motiu de la meua jubilació com a professor de valencià l'any 2025.

Vídeo de jubilació al canal de Youtube

ODA A LA MÀTRIA

Adéu-siau, La Glòria, per sempre adéu-siau,
oh pins tan desiguals que allí en terra nostrada
cobriu d’ombres el mas, i el sol d’estiu es bada
davant de la humitat, pous i barranc de pau.
Adéu tu, vell castell, basseta en blanc i blau,
escut d’un Ontinyent que es perd en la memòria
de finques i casetes, dibuixos d’altra història,
records d’una infantesa feliç dins del seu cau.
Per tu hi passaren hostes d’un balneari antic,
hereus de saga Mora, retors, scouts, parents,
amics d’una família nombrosa amb afluents
Vanyó i, clar, Gironés, en àpats al repic
d’una campana empara. I açò que ara us escric,
passat irreversible, com a trista estampeta,
servisca d’homenatge de vida, en tot completa:
l’amor de mare, pare, La Glòria, el més bonic.

A Juanjo Bas Portero, in memoriam

 

  Els versos de Miguel Hernández transmeten el desconsol punyent per la mort d’un company en Elegía a Ramón Sijé i identifiquen els sentiments profunds que tenim amb la mort sobtada del nostre amic: “…tant de dolor s’agrupa al meu costat / que per fer mal, em dol fins a l’alé. / La manotada dura, el colp gelat, / destralada invisible i homicida, / un espentó brutal t’ha enderrocat. / No hi ha extensió més gran que esta ferida…”
  Des que vaig conéixer Juanjo a l’Institut cursant batxillerat, ara fa més de quaranta anys, hem mantingut un lligam ferm a través de tantes passions comunes i complementàries. Algú ens podria haver comparat a eixes parelles de còmics famosos o personatges literaris, ell més des de la immediatesa pràctica i la fluència lúcida, i jo des la recreació irònica o la fantasia, però potser això seria massa sintètic, perquè ell sabia acoblar-se magníficament amb qualsevol persona que s’estimara. Juanjo va ser definit als dèsset anys pel nostre professor d’història com a una persona de gran humanitat. Amb el temps, no podies envejar la seua eloqüència, les seues dissertacions tan encertades i justes, perquè ell no ho ha fet mai des del lluïment personal o des d’un ego presumptuós, sinó des de l’afany de compartir el potencial de la llengua i la comunicació, en un acte continu d’altruisme, d’amistat i concòrdia.
  De l’antic COU del 83 vam eixir quatre alumnes de l’Institut d’Ontinyent, ja amb una forta amistat, per a estudiar Filologia a València, carrera que Juanjo compaginaria amb la de Periodisme a partir del tercer curs, i després continuaríem en el món de l’ensenyament, ell des de la Universitat, sense renunciar a les inquietuds poètiques que el durien a publicar un quadern de poesia, i que em va demanar de prologar. Tots dos hem realitzat alguns viatges mà a mà, com ara a Galícia, amb 20 anys, en què la seua empatia ens feia guanyar la confiança de la gent que anàvem coneixent i amb qui establíem de seguida converses familiars i íntimes, a voltes banyades amb Ribeiro. O, més endavant, en un trajecte per La Rioja on, a pesar que ell estava passant per circumstàncies difícils, en cap moment va deixar que la tristesa aflorara, i va continuar sempre amb el seu humor i vitalitat.

  De Juanjo també vaig heretar el tratge de Saudita, comparsa a què va seguir vinculat. L’any 97 va ser el pregoner de la festa morocristiana a l’antic cinema Palafox, bon coneixedor del públic al qual s’adreçava i dels cànons del discurs, i incorporant per primera vegada l’acompanyament audiovisual. Així mateix, anys més tard va fer la retransmissió d’una de les capitanies mores per a la Televisió Valenciana.
 A principis del 2000 em convidava a la lectura de la seua tesi doctoral a Barcelona, junt a la família, membres de la facultat i altres amistats. Jo era el que més nerviós anava a eixe ambient de rigor universitari, en canvi Juanjo va estar tan tranquil com habitualment solia aparentar, desenvolupant els temes que l’atreien de manera excel·lent, cum laude.
  Hem continuat fent-nos majors, criant els fills, cultivant les relacions i la conversa davant d’un bon menjar, i ara de sobte ens cal “aprendre a viure sense el tros de vida / que abans ens completava, imprescindible”, segons la poetessa Marçal. I hem de cohabitar amb el dol, sentir la gran absència que ens deixa Juanjo, plorar-lo amb llàgrimes de pluja sobre la pols de la terra que amaga els cors endurits. Em ressonen altres versos de l’Elegía per apel·lar-lo, en un crit desesperat que no es resigna a renunciar-hi: “A l’ametller de nata et requerisc, / que encara hem de parlar de moltes coses, / company, amic de l’ànima, company…”
  Que injust és un traspàs quan estronca una vida que no està ni en decliu ni esbossa el seu destí! Més trista parca encara si no era pressentida ni ens deixa fer balanç del bo o del mal afí. Sabem del ser efímer; que el temps que s’atresora no fàcilment retorna; que som la pols d’estels. Però l’ésser humà no és més del poc que té: minúsculs territoris i concretes històries, animal de records rescatats en memòries. I aquest atzar de viure-hi ja és molt més que un tresor si hi ha lloc per l’afecte i un dolç adeu de cor.
  Com ha escrit la seua estimada Mireia, de Juanjo ens resta el consol d’haver-lo tingut, el privilegi d’haver compartit amb ell tantes coses, contagiant-nos de la seua bondat i transparència.
  Fins sempre, amic.

GUIA HASSAN (rei sense número)

 Arribem a Volubilis, antiga ciutat romana, en un llarg trajecte per l’interior del Marroc des de Tànger. El nostre xofer ens presenta Hassan a l’entrada de les restes imperials (li diuen com el rei, Hassan, sí, però sense número, afegeix), el qual té un doble aspecte de camperol, barret de palla i mocador al cap per una banda, i catedràtic amb americana vella per l’altra. Manté un posat pausat, un ritme d’altres temps també, i el seu parlar castellà va despertant-se a poc a poc d’una llarga migdiada, barreja d’accents canaris i andalusins. Ha vingut a posta des de la propera ciutat sagrada de Moulay Idriss, la qual té forma de camell ajagut, per fer-nos l’explicació de Volubilis, i de seguida ens adonem del pou de saviesa que contenen totes les seues explicacions etimològiques, històriques, colonials o mitològiques. Va estudiar Geografia i Filologia francesa, parla molts dels idiomes romànics, però no ha eixit mai del Marroc (problemes burocràtics li van impedir visitar la bella Itàlia durant la seua joventut), el seu francés és tan perfecte que meravella els turistes de la Gàl·lia, i està molt agraït als mestres originaris de França que li’l van ensenyar, en canvi lamenta que els joves marroquins d’ara no el sàpiguen parlar bé i que preferisquen l’idioma anglosaxó. Pels visitants que venen d’Hispània, i el que n’ha estudiat, enyora les terres de Cantàbria on li agradaria anar, la qual cosa es pot entendre per la verdor dels paisatges compartits als peus de l’Atlas. El seu humor irònic es mostra franc quan ens fa una imitació d’un patrici romà prenent el sol des dels antics banys, imaginant que és massatjat alhora per esclaus. Després del recorregut per la vila arqueològica sembla que hem estat tota una vida junts i sabem que Hassan podria ser un dels nostres amics eterns amb qui ens fem un café o té cada dia i parlem sobre el pas del temps, les diferents cultures i els canvis entre generacions, però el deixem allí per sempre més al seu racó del món d’on no es mourà i hi continuarà el seu esdevenir savi, feliç.

L’OBLIT QUE SEREM

 Netflix ens ha viciat a veure sèries, així és que cal una mica de decència i capacitat d’elecció per no enganxar-nos a qualsevol nyap, a més de no oblidar les sales de cinema (últimament hi he vist alguna pel·lícula tot sol, un luxe). Tant de bo pogueren coexistir les plataformes amb les grans pantalles. El cert és que de tant en  tant el servei de subscripció nord-americà estrena alguna cinta que paga la pena (s’ha d’elogiar també Filmin: cine i sèries de qualitat amb subtitulació en català). El olvido que seremos, de Fernando Trueba, és una magnífica adaptació de la

novel·la del colombià Héctor Abad Faciolince que es pot veure a Netflix, amb les superbes interpretacions de Javier Cámara i el xiquet que hi fa de fill, un relat autobiogràfic centrat en la figura del pare metge i la Colòmbia dels 80. El títol s’agafa del sonet Epitafio de Jorge Luís Borges: “Ara ja som l’oblit que un jorn serem./ La pols elemental que ja ens ignora/ i que ara és, i el roig Adam que fora,/ tots els homes, i que més no veurem./ Ja som, dins de la tomba, les dos dates/ del principi fins al terme. La caixa,/ l’obscena corrupció i la mortalla,/els triomfs de la mort, i les complantes./ No soc com l’insensat que prest s’aferra/ al màgic so, o esment viu, del seu nom./ Pense amb molta esperança en algun hom/ que no sabrà que fui sobre la terra./ Sota l’indiferent cel blau, i el sol,/aquesta cabòria és un consol.”

  Alguns fragments del llibre, com de la pel·lícula, podran ser sempre remembrats: “Tots estem condemnats a la pols i a l'oblit [...].  Sobrevivim per uns fràgils anys, encara, després de morts, en la memòria d'altres, però també aquesta memòria personal, amb cada instant que passa, està sempre més a prop de desaparèixer. Els llibres són un simulacre de record, una pròtesi per recordar, un intent desesperat per fer una mica més perdurable el que és irremeiablement finit. Totes aquestes persones amb les quals està teixida la trama més entranyable de la meua memòria, totes aquestes presències que van ser la meua infància i la meua joventut, o bé ja van desaparèixer i són només fantasmes, o bé anem camí de desaparèixer, i som projectes d'espectres que encara es mouen pel món. En breu totes aquestes persones de carn i ossos, tots aquests amics i parents a qui tant vull, tots aquests enemics que devotament m’odien, no seran més reals que qualsevol personatge de ficció, i tenen la mateixa consistència fantasmal d'evocacions i espectres, i això en el millor dels casos, ja que de la majoria d'ells no en quedarà sinó un grapat de pols i la inscripció d'una làpida, les lletres de la qual s'aniran esborrant al cementiri. Vist en perspectiva, com el temps del record viscut és tan curt, si jutgem sàviament, "ja som l'oblit que serem", com deia Borges. Per a ell aquest oblit i aquesta pols elemental en què ens convertirem eren un consol "sota l'indiferent blau del Cel".  Si el cel, com sembla, és indiferent a totes les nostres alegries i a totes les nostres desgràcies, si a l'univers li té igual que hi haja homes o no, tornar a integrar-nos al no-res del que vam vindre és, sí, la pitjor desgràcia, però  al mateix temps, també, el major alleujament i l'únic descans, perquè ja no patirem amb la tragèdia, que és la consciència del dolor i de la mort de les persones que estimem.” 

MAPA D’OLORS DE LES FESTES DE MOROS (i cristians)

“L’olfacte és una vista estranya. Evoca paisatges sentimentals, amb un dibuix sobtat de l’inconscient.” Fernando Pessoa.
 El més sensible dels sentits s’estimula amb unes poques emanacions de les partícules odoríferes que hi ha als cossos volàtils. Tal volta en la infantesa se’n distingeixen quantitats majors que no en posteriors edats humanes, però també es diu que l’olor és l’última consciència que es perd en abandonar el cos, purificada entre el perfum de flors o encens litúrgic, i connectant el món natural amb el transcendental.

 Si un matí d’estiu algun fester flaira la terra humida pel reixiu, i la resina de pi, pot ser tercer diumenge d’agost, a Ontinyent, i ens trobem a Santa Anna, l’ermita: és la Missa de Difunts. Comença la gran setmana, no obstant això les festes s’han iniciat fa temps en la memòria olfactiva de cadascú. Els primers senyals són per a alguns els locals tancats que ventilen humitats, en finir juny, amb els primers sopars de comparsa; d’altres evoquen fragàncies d’una casa al Poble Nou convertida en pastador de dolços que van preparant-se per la diana; o, així mateix, hi ha un principi diferent quan, després de la Publicació, el paper imprès del programa de festes desprèn efluvis de tinta a cada pàgina de la recent impressió. Cal recercar les gel·labes, llevar-los bafs de naftalina, passar la planxa de vapor.
 Seguint en aquell dia del Senyor, es fa Esmorzar de la Llàgrima: diversos entrepans, olives i cervesa aguarden uns quatre-cents comensals al Casino de la Societat, el local de Festers remodelat del carrer Maians no 15, que entre les seues parets encara amaga tant fregadisses de cartes i xamelo com aromes de cafè acabat de moldre, mesclat amb fum de tabac. El plor pels predecessors dins de la festivitat bé sap a sal de la terra resguardant la memòria d’aquells éssers volguts que se n’han anat els últims anys. I un grup d’insígnies d’argent ret homenatge als comparsistes grans que, com vins envellits, conserven essències de la festa. Tota la llarga hostaleria cuina vermuts de molts sabors, l’oli novell de la collita s’escalfa i frig a poc a poc, envaint l’aire del migdia d’un apetit de menjars bons.
 De nou a la Societat, el cava es brinda en nit de càrrecs, i pregó. Els carrers fan transformació en escenaris, de desfilades, cercaviles, processons. Ja són les festes del poble! Qui se’n podrà estar absent? Riuen amics fent un rotgle. Que bé es respira a Ontinyent!
 Arranca eixe dilluns amb un bell ral·li de cotxes antics, que cremen la gasolina per tots els circuits. Més tard és la saba nova la que flueix per les cèl·lules dels Caps d’Esquadra Infantils. Dimarts escalfa a colps la pell de la Pilota Valenciana, i Joves Meruts suaven la samarreta en festivals alternatius. Dimecres de concerts, la música festera congrega a la Plaça Major un fum de gent que fuig de basca i evoca la lleugera brisa del riu Clariano en solfes i bemolls. Arriba un gran dijous, entren les Bandes, metalls i cuirs en esplendor, instruments i estendards porten pasdobles en el transcórrer pel Carrer Major, l’arteria antiga i principal de la ciutat que reunia al seu si diversos tràfecs de botiguetes, residències, veïnat: Ferreteria Nova, l’oculista i el barber, Pastisseria Mora, Papereria Soler, el Palau de Santa Bàrbara... i el Círculo Industrial. Des de Festers a Sant Carles, de Sant Carles a Festers, una remor de fragàncies inunda tot el passeig. Fins arribar a la Plaça, on de nou s’acobla l’aire al compàs d’una gran marxa: Chimo immortal, entranyable.
 Transcorre la nit d’Alardos, per avingudes d’Almaig i Daniel Gil, entre teixits cridaners de disfresses i l’alegria intensa de la vespra, tot banyat per bafarades de llimó i un toc d’alcohol en bons refrescos que apaivaguen la calor. La mentireta combina l’acidesa del cítric granissat amb la beguda espirituosa del cafè licor, i el sucre, que n’emmascara l’amargor. Els ànims van pujant, i la disbauxa. Barrets de palla, gorros intercanviats. Qui són els moros? Qui els cristians? No es troben lluny les terres de berbers, o sarraïnes, sembla que el vent transporte a voltes el pol·len de Ketama i tot el Rif, mentre la flor dels gesmilers escampa flaires des de les casetes i en cada bronxa, guanyant-los la batalla al clor de les piscines i a certes pestilències d’embriac novell.
 Divendres és dia d’Entrada, jornada que reinicia el temps. Matí infantil de carrosses, de confeti i caramels. Vesprada per a l’Exèrcit Cristià, amb capitans i ambaixades que representen la peculiaritat de les comparses de la creu pel recorregut adés citat. El sentit sol de l’olfacte no es basta per a completar la
sinestèsia exquisida d’esta festa excepcional, però el bàndol dels cristians es podria associar, en la diada, a olors de cetreria, de bestiar, a la forja del ferro, al foc, la fusta o l’aigua del Pou Clar; també a les herbes de la serra Mariola, o als puros Havans que alguns festers fumaven per a desfilar. L’espectacle se serveix amb vestits, perfums de gala, maquillatges singulars. El públic gaudeix de l’acte, geladeries i bars fan el seu agost comptable. Quan ja és hora de sopar, pels balcons s’odoren coques de pimentó i tomata, han vingut els convidats. La nit empara l’encís de l’apogeu musulmà. Avant va l’Entrada Mora, els partidaris de la mitja lluna exhibeixen aquella cultura, també reflectida en paraules que destapen l’olfacció: almesc, elixir, cotó; setrill, almívar, xarop; catifa, quitrà, alficòs; alfals, escabetx, tambor. L’orientalisme encoratja les esquadres de l’Islam, dromedaris i elefants porten espècies i sedes. La ciutat on tinyen teles brilla amb els seus ofrenants.
 Hi ha diverses emanacions que ja no són part de les festes, en canvi estan en el record dels que les veien fa anys. Una d’elles va amb les barques que eixien en acabar l’Entrada, plenes de joguines, motxos, poals o qualsevol altra cosa apta per a ser llançada. No cal dir que tot allò congregava multituds voraces prop dels camions per arreplegar el que fora, amb escenes de tensió. Però ací es remembraria l’exhalació subtil del plàstic d’aquells materials barats, derivats potser del petroli, com ara balons o nines que envoltaven els infants.
 Tornant al present del programa, dissabte de bon matí fa arrancada la Diana pels carrers del Poble Nou. L’ambient que s’hi respira és de pura netedat, una velleta feinera encara arruixa el portal amb lleixiu o sosa càustica. Després vindran les parades i molts rotllets d’aiguardent, coca dolça, casquinyols, cassalla, herberet, timó, fins i tot alguns llauradors llueixen branques d’alfàbega per a major purificació d’una atmosfera fantàstica. A migdia tindrà lloc una representació genuïna, el Contraban, a la qual es lligarien les èpoques d’estraperlo i un dels seus protagonistes: l’humil cigar caliquenyo, intens, llarguerut i tort, tabac dels pobres que oposen resistència als monopolis. El sol arriba a la posta i des de Santa Anna el Crist començarà la Baixada. La fragància del nard vist i envaeix l'escena sacra mitjançant la melositat d'eixa flor de tanta audàcia i el seu efluvi afruitat. Finalment entra a Sant Carles la imatge del crucificat amb una pluja de pètals, les emocions i el plany.
 Diumenge Diana de Gala, Missa Major i Processó. L'olor de nards impregnada a la respiració es barreja amb altres flaires de la mística cristiana: cera que crema, velons, encensers i fustes nobles. Hores de meditació.
 Les Ambaixades tanquen dilluns els actes de la setmana gran quan l'esclat de la pólvora i els versos recitats prenen tota la rellevància: salnitre, sofre i carbó; paraula, ritme i pulmó. Una guerra simbòlica que sols tindrà un vencedor. Un altre any de conquesta que s'escapa al comptador de la vida ressaltada en somnis de nits d'estiu. Pujarà el Crist a l'Ermita unes setmanes més tard, però restaran records i aromes com oasis de llibertat que s'emmirallen i incrusten als carrers, mesclats, entre la pólvora, fem de cavall i serpentina.

“Otra ronda” i les cerimònies de graduació.

  La pel·lícula danesa Druk, sobre un experiment socioetílic de quatre professors d’institut, abasta molts aspectes de la vitalitat i de l’amor, sense moralismes i amb moltes gratificacions estètiques. Les nominacions que ha rebut el film de Thomas Vinteberg avalen aquesta experiència artística, a més a més el tempteig alcohòlic dels docents no es deslliga de les celebracions del jovent, que s’inicia ben aviat en els hàbits bevedors, i connecta també al final amb la festa de graduació per part dels alumnes que acaben el batxillerat. Aquestes cerimònies adquireixen sentit, i fins i tot podríem considerar-les necessàries en acabar certes etapes educatives, malgrat que algunes siguen massa artificioses o classistes.
  Com a professor de 2n de batxillerat en diversos instituts, he viscut molts tipus de cloendes festives, des de les més senzilles a les més americanes, però en totes he gaudit de moments emotius i divertits. Fins i tot em fa sovint la impressió d’estar immers en la pel·lícula El dia de la marmota de batxiller, en què cada matí quan sona el despertador sempre és la mateixa jornada de la festa de 2n (antic COU).
  I després venen els discursos... És difícil de ser original i no repetir cada any les mateixes frases, per no avorrir els companys, companyes i repetidors que hi assisteixen freqüentment. De manera que agafem i compartim declaracions de moltes fonts, tot intentant personalitzar un poc la perorata, sense que hi manque algun poema sublim. Allò important és transmetre l’emoció que sentim en acomiadar eixa xicalla que sempre té la mateixa edat, i a vegades els seus discursos improvisats o no (o influenciats per una dosi un poc perillosa d’alcohol) poden ser prou més graciosos i sincers. Us deixe amb la meua última aportació al gènere. Bon final de curs 20-21!

Discurs de graduació.

RELLEGINT "NORUEGA".

La novel·la de Rafa Lahuerta ha tingut un èxit de vendes i lectors molt merescut, alhora que esperançador per a les lletres catalanes escrites des del País Valencià. Les crítiques, entrevistes i reportatges que se n’han fet proliferen a tots els mitjans, amb alguna polèmica més que supèrflua respecte de variants lingüístiques. Allò important és que la narració atrau des del començament a causa de la força centrípeta exercida tant pel reflex històric del cap i casal com per la dosificació abreujada dels capítols. Tot plegat va acompanyat d’experiències i reflexions personals intenses, encara que se les haja pogut qualificar, en alguns casos, d’inflades, donant “impressió de profunditat al lector ingenu”. Perquè la realitat és que, al marge que Noruega pot ser la gran novel·la de la ciutat de València des de la transició, és també una xarxa infinita de relacions amb altres lectures, paisatges i personatges de l’entorn cultural valencià. I la condensació de les idees que s’hi expressen fa obrir el calidoscopi de la interpretació per al lector. Un dels múltiples passatges remarcables es refereix a l’enteresa moral d’aquells que són capaços de veure’s prop de la mort: “Cal aprendre a morir quan es gaudeix de salut en plenitud....Cursos intensius d’aprenentatge de la mort... Objectius: desenvolupament de la voluntat d’empatia, millora de la percepció, relativització d’allò superflu, ridiculització de la cobdícia, tolerància zero amb els fanàtics...” La conclusió és que Noruega ja és un clàssic a rellegir que podria recordar l’enyorança de Joanot Martorell al Tirant lo Blanc barrejat amb el to picaresc de l’Espill de Jaume Roig. I fa goig de veure la connexió entre Rafa Lahuerta i els grans narradors valencians encara vius com ara Ferran Torrent o Joan Francesc Mira. A més cal felicitar l’editorial Drassana per aquest encert literari, premi Lletraferit 2020, així com el de 2018, Narcís o l’onanisme, de Carles Fenollosa.

DIES DE CLASSE. Dramatització-teatre.

  Tenim dies de classe com tenim dies de pluja, de festa, de calor. Tant de bo els també anomenats dies lectius (del llatí “lectus”, participi de “legere”, llegir) foren més jornades de lectura. El calendari escolar regeix ja, determinant, les nostres vides. Ara fa uns dèsset cursos, 03-04 en parell d’anys, que vam estrenar una breu peça de teatre en l’optativa de dramatització, 4t d’ESO, sobre una professora que recorda el seu temps d’estudiant al mateix institut on treballa. Vam aprofitar per fer alguna imitació de diversos membres de la comunitat educativa, agafant també fragments de llibres com ara Planeta ESO o Petita crònica d’un professor de secundària. Aquell grup de xavals/xavales, alguns dels quals venien de programes de diversificació i no cabien en assignatures opcionals com informàtica, van esforçar-se per extraure tot el seu potencial d’actors/actrius i em van seguir en aquesta aventura d’investigació i espontaneïtat alhora. Durant el curs havíem anat a veure una representació de La teva vida en 65 minuts, de l’Albert Espinosa, i un altre dia vam quedar per veure a casa del Joan R. la pel·lícula Noviembre d’Achero Mañas, la qual ens va animar a fer improvisacions en directe i per sorpresa a les classes de 3r. Al final de l’obra em van regalar un llibre que estava de moda, amb dedicatòria inclosa. Adjunte enllaç del text i el vídeo que vam gravar, de molt poca qualitat, amb reconeixement final.

Text, Dies de classe

Vídeo Dies de classe 1a part

Vídeo Dies de Classe Final