Adéu-siau, La Glòria, per sempre adéu-siau,
oh pins tan desiguals que allí en terra nostrada
cobriu d’ombres el mas, i el sol d’estiu es bada
davant de la humitat, pous i barranc de pau.
Adéu tu, vell castell, basseta en blanc i blau,
escut d’un Ontinyent que es perd en la memòria
de finques i casetes, dibuixos d’altra història,
records d’una infantesa feliç dins del seu cau.
Per tu hi passaren hostes d’un balneari antic,
hereus de saga Mora, retors, scouts, parents,
amics d’una família nombrosa amb afluents
Vanyó i, clar, Gironés, en àpats al repic
d’una campana empara. I açò que ara us escric,
passat irreversible, com a trista estampeta,
servisca d’homenatge de vida, en tot completa:
l’amor de mare, pare, La Glòria, el més bonic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada