Els versos de Miguel Hernández transmeten el desconsol
punyent per la mort d’un company en Elegía a Ramón Sijé i identifiquen
els sentiments profunds que tenim amb la mort sobtada del nostre amic: “…tant
de dolor s’agrupa al meu costat / que per fer mal, em dol fins a l’alé. / La
manotada dura, el colp gelat, / destralada invisible i homicida, / un espentó
brutal t’ha enderrocat. / No hi ha extensió més gran que esta ferida…”
Des que vaig conéixer Juanjo a l’Institut cursant batxillerat, ara fa més de quaranta anys, hem mantingut un lligam ferm a través de tantes passions comunes i complementàries. Algú ens podria haver comparat a eixes parelles de còmics famosos o personatges literaris, ell més des de la immediatesa pràctica i la fluència lúcida, i jo des la recreació irònica o la fantasia, però potser això seria massa sintètic, perquè ell sabia acoblar-se magníficament amb qualsevol persona que s’estimara. Juanjo va ser definit als dèsset anys pel nostre professor d’història com a una persona de gran humanitat. Amb el temps, no podies envejar la seua eloqüència, les seues dissertacions tan encertades i justes, perquè ell no ho ha fet mai des del lluïment personal o des d’un ego presumptuós, sinó des de l’afany de compartir el potencial de la llengua i la comunicació, en un acte continu d’altruisme, d’amistat i concòrdia.
De l’antic COU del 83 vam eixir quatre alumnes de l’Institut d’Ontinyent, ja amb una forta amistat, per a estudiar Filologia a València, carrera que Juanjo compaginaria amb la de Periodisme a partir del tercer curs, i després continuaríem en el món de l’ensenyament, ell des de la Universitat, sense renunciar a les inquietuds poètiques que el durien a publicar un quadern de poesia, i que em va demanar de prologar. Tots dos hem realitzat alguns viatges mà a mà, com ara a Galícia, amb 20 anys, en què la seua empatia ens feia guanyar la confiança de la gent que anàvem coneixent i amb qui establíem de seguida converses familiars i íntimes, a voltes banyades amb Ribeiro. O, més endavant, en un trajecte per La Rioja on, a pesar que ell estava passant per circumstàncies difícils, en cap moment va deixar que la tristesa aflorara, i va continuar sempre amb el seu humor i vitalitat.
De Juanjo també vaig heretar el tratge de
Saudita, comparsa a què va seguir vinculat. L’any 97 va ser el pregoner de la
festa morocristiana a l’antic cinema Palafox, bon coneixedor del públic al qual
s’adreçava i dels cànons del discurs, i incorporant per primera vegada
l’acompanyament audiovisual. Així mateix, anys més tard va fer la retransmissió
d’una de les capitanies mores per a la Televisió Valenciana.
A principis del 2000 em convidava a la lectura de la seua tesi doctoral a Barcelona, junt a la família, membres de la facultat i altres amistats. Jo era el que més nerviós anava a eixe ambient de rigor universitari, en canvi Juanjo va estar tan tranquil com habitualment solia aparentar, desenvolupant els temes que l’atreien de manera excel·lent, cum laude.
Hem continuat fent-nos majors, criant els fills, cultivant les relacions i la conversa davant d’un bon menjar, i ara de sobte ens cal “aprendre a viure sense el tros de vida / que abans ens completava, imprescindible”, segons la poetessa Marçal. I hem de cohabitar amb el dol, sentir la gran absència que ens deixa Juanjo, plorar-lo amb llàgrimes de pluja sobre la pols de la terra que amaga els cors endurits. Em ressonen altres versos de l’Elegía per apel·lar-lo, en un crit desesperat que no es resigna a renunciar-hi: “A l’ametller de nata et requerisc, / que encara hem de parlar de moltes coses, / company, amic de l’ànima, company…”
Que injust és un traspàs quan estronca una vida que no està ni en decliu ni esbossa el seu destí! Més trista parca encara si no era pressentida ni ens deixa fer balanç del bo o del mal afí. Sabem del ser efímer; que el temps que s’atresora no fàcilment retorna; que som la pols d’estels. Però l’ésser humà no és més del poc que té: minúsculs territoris i concretes històries, animal de records rescatats en memòries. I aquest atzar de viure-hi ja és molt més que un tresor si hi ha lloc per l’afecte i un dolç adeu de cor.
Com ha escrit la seua estimada Mireia, de Juanjo ens resta el consol d’haver-lo tingut, el privilegi d’haver compartit amb ell tantes coses, contagiant-nos de la seua bondat i transparència.
Fins sempre, amic.
Des que vaig conéixer Juanjo a l’Institut cursant batxillerat, ara fa més de quaranta anys, hem mantingut un lligam ferm a través de tantes passions comunes i complementàries. Algú ens podria haver comparat a eixes parelles de còmics famosos o personatges literaris, ell més des de la immediatesa pràctica i la fluència lúcida, i jo des la recreació irònica o la fantasia, però potser això seria massa sintètic, perquè ell sabia acoblar-se magníficament amb qualsevol persona que s’estimara. Juanjo va ser definit als dèsset anys pel nostre professor d’història com a una persona de gran humanitat. Amb el temps, no podies envejar la seua eloqüència, les seues dissertacions tan encertades i justes, perquè ell no ho ha fet mai des del lluïment personal o des d’un ego presumptuós, sinó des de l’afany de compartir el potencial de la llengua i la comunicació, en un acte continu d’altruisme, d’amistat i concòrdia.
De l’antic COU del 83 vam eixir quatre alumnes de l’Institut d’Ontinyent, ja amb una forta amistat, per a estudiar Filologia a València, carrera que Juanjo compaginaria amb la de Periodisme a partir del tercer curs, i després continuaríem en el món de l’ensenyament, ell des de la Universitat, sense renunciar a les inquietuds poètiques que el durien a publicar un quadern de poesia, i que em va demanar de prologar. Tots dos hem realitzat alguns viatges mà a mà, com ara a Galícia, amb 20 anys, en què la seua empatia ens feia guanyar la confiança de la gent que anàvem coneixent i amb qui establíem de seguida converses familiars i íntimes, a voltes banyades amb Ribeiro. O, més endavant, en un trajecte per La Rioja on, a pesar que ell estava passant per circumstàncies difícils, en cap moment va deixar que la tristesa aflorara, i va continuar sempre amb el seu humor i vitalitat.
A principis del 2000 em convidava a la lectura de la seua tesi doctoral a Barcelona, junt a la família, membres de la facultat i altres amistats. Jo era el que més nerviós anava a eixe ambient de rigor universitari, en canvi Juanjo va estar tan tranquil com habitualment solia aparentar, desenvolupant els temes que l’atreien de manera excel·lent, cum laude.
Hem continuat fent-nos majors, criant els fills, cultivant les relacions i la conversa davant d’un bon menjar, i ara de sobte ens cal “aprendre a viure sense el tros de vida / que abans ens completava, imprescindible”, segons la poetessa Marçal. I hem de cohabitar amb el dol, sentir la gran absència que ens deixa Juanjo, plorar-lo amb llàgrimes de pluja sobre la pols de la terra que amaga els cors endurits. Em ressonen altres versos de l’Elegía per apel·lar-lo, en un crit desesperat que no es resigna a renunciar-hi: “A l’ametller de nata et requerisc, / que encara hem de parlar de moltes coses, / company, amic de l’ànima, company…”
Que injust és un traspàs quan estronca una vida que no està ni en decliu ni esbossa el seu destí! Més trista parca encara si no era pressentida ni ens deixa fer balanç del bo o del mal afí. Sabem del ser efímer; que el temps que s’atresora no fàcilment retorna; que som la pols d’estels. Però l’ésser humà no és més del poc que té: minúsculs territoris i concretes històries, animal de records rescatats en memòries. I aquest atzar de viure-hi ja és molt més que un tresor si hi ha lloc per l’afecte i un dolç adeu de cor.
Com ha escrit la seua estimada Mireia, de Juanjo ens resta el consol d’haver-lo tingut, el privilegi d’haver compartit amb ell tantes coses, contagiant-nos de la seua bondat i transparència.
Fins sempre, amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada