- Isabel
Allende, El País 27/08/2007:
- Montserrat Roig. Digues que m’estimes encara que sigui mentida:
17. Hi ha gent que no escriu perquè saben fer de la pròpia vida una obra d’art i
que, aleshores, no es demanen per què no escriuen, componen o pinten per escapar
de la bogeria, la malenconia o el terror inherent a la condició humana. 42. Els
escriptors no deixen de perseguir una fantasia, la de trobar un llenguatge nou,
mai no escrit. La societat no paga els escriptors, però admet que aquests es
comporten com a adolescents. Si no ho fan ells, qui ho farà? La societat vol que
els artistes siguen diferents, estranys, que esdevinguen éssers separats. La
societat els vol solitaris i narcisistes i que, de tant en tant, diguen una
veritat que fa mal.
- José A. Marina. Elogi i refutació de l’enginy:
32. Mai no ha
tingut prou l’home amb allò que veia, sinó que posseït per una fúria fabuladora
incomprensible, ha creat els més desgavellats i bonics mites per explicar
l’evident. Som incapaços d’acontentar-nos amb veure sense inventar, entre altres
raons perquè sense inventar no veiem res. Per rebre una cosa hem d’anar més
enllà de la informació rebuda. 32 193. Ha estat dolorós descobrir que allò bell
no era la llibertat, sinó el fet d’alliberar-se.
- George Steiner. Gramàtiques de
la creació:
319. L’art pot ser una incapacitat de veure el món tal com és. Només
un objecte autodestructiu pot donar validesa als actes de renovació alliberats
de les il·lusions de permanència, de la vanagloriosa rivalitat amb la mort.
L’art és una noble o baixa diversió, un carnaval del moment. En el seu suïcidi
festiu, l’objecte “autodestructiu” fa més per desarmar la mort que no cap oda a
la immortalitat.
- James Cowan El testament d’un trobador:
Cadascú té el compromís
d’apuntalar la seua buidor mitjançant una llarga reclusió en l’expressió. En la
superfície llisa, pura i blanca de la pàgina en blanc la paraula s´hi deixa
caure com un cigne. El paper és el llac sobre el qual aquests ocells majestuosos
de la ment van a descansar per tal d’inspirar-nos amb la seua elegància,
calidesa i presència. El paper és el llit del llenguatge, hi dormim a sobre i hi
somiem. Allò que el text captura i, fins i tot, realitza és aquell punt on es
creuen la fugacitat de l’instant i el sentiment d’eternitat. La lluita per la
paraula exacta ho és també per la dignitat dels homes.
- Cioran. Avui, 26 de juny
de 1995:
La meua visió del món oscil·la entre la saviesa i la tragèdia. Sent la
temptació de la saviesa però alhora estic en secreta complicitat amb la
tragèdia. I totes dues són incompatibles entre si, ja que la saviesa és la
negació de la tragèdia. Sense la tragèdia és impossible la història. La saviesa,
contràriament, significa sortir de la història.
- Milan Kundera. La lentitud:
La
nostra època està obsessionada pel desig d’oblit i és a fi d’omplir aquest desig
que es lliura al dimoni de la velocitat, accelera el pas perquè ens vol fer
comprendre que ja no desitja que es recorden d’ella, que vol bufar la petita
flama tremolosa de la memòria.
- Manuel Vicent. El País, 29/06/08:
Precisament
perquè molt prompte es diluiran en el no-res, són més desitjables els fruits
dolços de l’atzar, encara que hom ha de restituir a la naturalesa la moneda d’or
que li deu després de gojar-los, fiant el temps que li queda als astres.
- Choderlos de Laclos. Les Relacions perilloses:
34. No, ella no té com les
nostres dones coquetes, aquella mirada mentidera que a vegades sedueix i que
sempre ens enganya. Ella no sap amagar la buidor d’una frase amb un somriure
estudiat.
- Ray Brabury. Farenheit 451:
23. El rostre de la noia era allà, força
bonic en el record, desconcertant de fet. Tenia un rostre molt tènue, com
l’esfera d’un petit rellotge vista molt dèbilment en una habitació tota fosca,
ben de nit, quan t’aixeques per mirar l’hora i veus el rellotge que et diu
l’hora, i el minut i el segon amb un silenci blanc i ardent, tot ell certesa,
coneixedor del que ha de dir de la nit que s’escola veloçment cap a d’altres
foscors llunyanes, però també cap a un altre sol.
- Marcel Proust. A la recerca
del temps perdut. Pel camí de Swann:
127 Un colp fort al vidre, com s’hi
haguessen llançat alguna cosa; després un caure lleuger i ampli, com de granets
d’arena abocats des d’una finestra de dalt, i per fi, eixe caure que s’estén,
pren regles, adopta un ritme i es fa fluid, sonor, musical, incomptable,
universal: plou...
Era un home en la vida del qual alguna persona de pas que ha
vist just un instant acabava de fer entrar la imatge d’una bellesa nova que dóna
a la seua pròpia sensibilitat un valor més gran, sense que ell sàpiga tan sols
si podrà tornar a veure mai aquella que ja estima i de qui n’ignora fins i tot
el nom.
- George Sand. Un hivern a Mallorca:
217 Vaig percebre que portava dintre
seu l’instint del seu destí i vaig fiar-me d’aquell pressentiment que les
criatures no saben expressar però que s’estén damunt el seu front com un núvol,
com un raig de sol.
- Leonardo Sciascia. A cadascú el que és seu:
60 Arribarà un
moment en què em sentiré cansat de sentir...; i decidiré morir com aquell qui
penja el telèfon quan a l’altre extrem hi ha un pesat o un cretí.
- Thomas Mann.
Josep i els seus germans:
62 Morir és, veritablement, PERDRE el temps, ANAR-SE’N
d’ell, però a canvi significa guanyar l’eternitat i l’omnipresència, en fi, la
vida vertadera. 71 ... les persones formoses es creuen obligades a sublimar encara més la seua naturalesa i a posar-se “guapes”, segurament a causa d’una espècie d’obediència al gojós paper que els ha caigut per sort; d’eixa manera rendeixen culte als dons rebuts, la qual cosa pot interpretar-se com un acte pietós i per tant admissible des del punt de vista moral, mentre que l’empolainament dels lletjos revesteix un caràcter més trist i neci. A més, la bellesa, com se sap, no és mai perfecta, i per això mateix fomenta la vanitat, ja que es creu obligada a obtindre allò que li falta per aconseguir l’ideal que ella mateixa estableix, cosa que alhora és una errada en tant que el seu secret resideix en realitat en el poder d’atracció de l’imperfecte.
La
mort a Venècia:
72 Li mancava poc per creure que la seua missió en aquell lloc
era protegir el repòs del minyó i que sense desatendre els propis afers havia de
vigilar l’ideal de bella humanitat que es trobava allà... molt a prop seu. I en
el fons del seu cor, se sentia emocionat i amarat d’una tendresa paternal, de la
commosa agitació de qui ha consagrat el seu geni a crear la beutat envers aquell
que la posseeix.
- Fred Uhlman. L’amic retrobat:
18 Entre els setze i els divuit anys,
els nois combinen moltes vegades una innocència ingènua i una puresa radiant de
cos i ànima amb la necessitat apassionada de trobar una devoció absoluta i
desinteressada. Aquesta fase acostuma a durar un temps molt curt, però donada la
seua intensitat i unicitat, roman una de les experiències més precioses de la
vida.
- Tom Sharpe. Avui, 23 d’abril de 1992:
Els nacionalismes són perillosos
quan són oprimits, però són útils com a forma de mantenir la identitat i evitar
que ens convertim en homes massa.
- Ha Jing. Yang, el boig:
93 El sofriment pot
purificar l’ànima. I més enllà del purgatori hi ha el paradís. La religió és opi
espiritual, però de tant en tant els éssers humans necessitem algun narcòtic
espiritual per alleujar el dolor. La carn per si sola no ens pot sostenir.
- Gustave Flaubert. Madame Bovary:
88 Era un d’aquells sentiments purs que no
destorben l’exercici de la vida, que es cultiven perquè són excepcionals, i la
pèrdua dels quals afligeix més que no en satisfà la possessió.
- Charles Dickens.
Grans esperances:
...no hauríem d’avergonyir-nos de les nostres llàgrimes,
perquè són pluja damunt la pols encegadora de la terra que colga els nostres
cors endurits.
- Antonio Tabuchi. Afirma Pereira:
... la filosofia sembla que es
dedique només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies. I la literatura
sembla que es dedique només a fantasies, però potser diu la veritat.
- Imma Monsó.
Un home de paraula:
Eren gent de tardor. Ell era un home de novembre. Ni
d’estiu, com els homes inalterables i parsimoniosos, ni de primavera, com els
homes impulsius que desprenen focs d’artifici, ni d’hivern, com els homes manta,
peluixos i carinyosos. Ell era de tardor, un autèntic home de novembre. Brusc i
tendre. Vehement i silenciós. Ni profundament trist ni exultant d’alegria. Com
l’autèntica poesia, tocava la corda del dolor en les mostres d’alegria i la de
l’alegria enmig del dolor. Sentia la presència de la mort en la més alegre de
les festes i la del renaixement en la més negra de les nits.
- Josep Pla. El
quadern gris:
90... si hom aconsegueix abstraure’s de l’obsessió interna i de la
nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració
lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.
- Fernando Pessoa.
Llibre del desassossec:
224. No sols les grans preocupacions, que ens distrauen
de nosaltres mateixos, sinó fins i tot els petits amoïnaments, pertorben una
quietud a la qual tots, sense saber-ho, aspirem. Vivim quasi sempre fora de
nosaltres, i la vida mateixa és una perpètua dispersió. Però és a nosaltres que
tendim, com a un centre al voltant del qual fem, semblant planetes, el·lipsis
absurdes i distants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada