“L’olfacte és una vista estranya. Evoca paisatges sentimentals, amb un dibuix sobtat de l’inconscient.” Fernando Pessoa.
El més sensible dels sentits s’estimula amb unes poques emanacions de les partícules odoríferes que hi ha als cossos volàtils. Tal volta en la infantesa se’n distingeixen quantitats majors que no en posteriors edats humanes, però també es diu que l’olor és l’última consciència que es perd en abandonar el cos, purificada entre el perfum de flors o encens litúrgic, i connectant el món natural amb el transcendental.
Si un matí d’estiu algun fester flaira la terra humida pel reixiu, i la resina de pi, pot ser tercer diumenge d’agost, a Ontinyent, i ens trobem a Santa Anna, l’ermita: és la Missa de Difunts. Comença la gran setmana, no obstant això les festes s’han iniciat fa temps en la memòria olfactiva de cadascú. Els primers senyals són per a alguns els locals tancats que ventilen humitats, en finir juny, amb els primers sopars de comparsa; d’altres evoquen fragàncies d’una casa al Poble Nou convertida en pastador de dolços que van preparant-se per la diana; o, així mateix, hi ha un principi diferent quan, després de la Publicació, el paper imprès del programa de festes desprèn efluvis de tinta a cada pàgina de la recent impressió. Cal recercar les gel·labes, llevar-los bafs de naftalina, passar la planxa de vapor.
Seguint en aquell dia del Senyor, es fa Esmorzar de la Llàgrima: diversos entrepans, olives i cervesa aguarden uns quatre-cents comensals al Casino de la Societat, el local de Festers remodelat del carrer Maians no 15, que entre les seues parets encara amaga tant fregadisses de cartes i xamelo com aromes de cafè acabat de moldre, mesclat amb fum de tabac. El plor pels predecessors dins de la festivitat bé sap a sal de la terra resguardant la memòria d’aquells éssers volguts que se n’han anat els últims anys. I un grup d’insígnies d’argent ret homenatge als comparsistes grans que, com vins envellits, conserven essències de la festa. Tota la llarga hostaleria cuina vermuts de molts sabors, l’oli novell de la collita s’escalfa i frig a poc a poc, envaint l’aire del migdia d’un apetit de menjars bons.
De nou a la Societat, el cava es brinda en nit de càrrecs, i pregó. Els carrers fan transformació en escenaris, de desfilades, cercaviles, processons. Ja són les festes del poble! Qui se’n podrà estar absent? Riuen amics fent un rotgle. Que bé es respira a Ontinyent!
Arranca eixe dilluns amb un bell ral·li de cotxes antics, que cremen la gasolina per tots els circuits. Més tard és la saba nova la que flueix per les cèl·lules dels Caps d’Esquadra Infantils. Dimarts escalfa a colps la pell de la Pilota Valenciana, i Joves Meruts suaven la samarreta en festivals alternatius. Dimecres de concerts, la música festera congrega a la Plaça Major un fum de gent que fuig de basca i evoca la lleugera brisa del riu Clariano en solfes i bemolls. Arriba un gran dijous, entren les Bandes, metalls i cuirs en esplendor, instruments i estendards porten pasdobles en el transcórrer pel Carrer Major, l’arteria antiga i principal de la ciutat que reunia al seu si diversos tràfecs de botiguetes, residències, veïnat: Ferreteria Nova, l’oculista i el barber, Pastisseria Mora, Papereria Soler, el Palau de Santa Bàrbara... i el Círculo Industrial. Des de Festers a Sant Carles, de Sant Carles a Festers, una remor de fragàncies inunda tot el passeig. Fins arribar a la Plaça, on de nou s’acobla l’aire al compàs d’una gran marxa: Chimo immortal, entranyable.
Transcorre la nit d’Alardos, per avingudes d’Almaig i Daniel Gil, entre teixits cridaners de disfresses i l’alegria intensa de la vespra, tot banyat per bafarades de llimó i un toc d’alcohol en bons refrescos que apaivaguen la calor. La mentireta combina l’acidesa del cítric granissat amb la beguda espirituosa del cafè licor, i el sucre, que n’emmascara l’amargor. Els ànims van pujant, i la disbauxa. Barrets de palla, gorros intercanviats. Qui són els moros? Qui els cristians? No es troben lluny les terres de berbers, o sarraïnes, sembla que el vent transporte a voltes el pol·len de Ketama i tot el Rif, mentre la flor dels gesmilers escampa flaires des de les casetes i en cada bronxa, guanyant-los la batalla al clor de les piscines i a certes pestilències d’embriac novell.
Divendres és dia d’Entrada, jornada que reinicia el temps. Matí infantil de carrosses, de confeti i caramels. Vesprada per a l’Exèrcit Cristià, amb capitans i ambaixades que representen la peculiaritat de les comparses de la creu pel recorregut adés citat. El sentit sol de l’olfacte no es basta per a completar la
sinestèsia exquisida d’esta festa excepcional, però el bàndol dels cristians es podria associar, en la diada, a olors de cetreria, de bestiar, a la forja del ferro, al foc, la fusta o l’aigua del Pou Clar; també a les herbes de la serra Mariola, o als puros Havans que alguns festers fumaven per a desfilar. L’espectacle se serveix amb vestits, perfums de gala, maquillatges singulars. El públic gaudeix de l’acte, geladeries i bars fan el seu agost comptable. Quan ja és hora de sopar, pels balcons s’odoren coques de pimentó i tomata, han vingut els convidats. La nit empara l’encís de l’apogeu musulmà. Avant va l’Entrada Mora, els partidaris de la mitja lluna exhibeixen aquella cultura, també reflectida en paraules que destapen l’olfacció: almesc, elixir, cotó; setrill, almívar, xarop; catifa, quitrà, alficòs; alfals, escabetx, tambor. L’orientalisme encoratja les esquadres de l’Islam, dromedaris i elefants porten espècies i sedes. La ciutat on tinyen teles brilla amb els seus ofrenants.
Hi ha diverses emanacions que ja no són part de les festes, en canvi estan en el record dels que les veien fa anys. Una d’elles va amb les barques que eixien en acabar l’Entrada, plenes de joguines, motxos, poals o qualsevol altra cosa apta per a ser llançada. No cal dir que tot allò congregava multituds voraces prop dels camions per arreplegar el que fora, amb escenes de tensió. Però ací es remembraria l’exhalació subtil del plàstic d’aquells materials barats, derivats potser del petroli, com ara balons o nines que envoltaven els infants.
Tornant al present del programa, dissabte de bon matí fa arrancada la Diana pels carrers del Poble Nou. L’ambient que s’hi respira és de pura netedat, una velleta feinera encara arruixa el portal amb lleixiu o sosa càustica. Després vindran les parades i molts rotllets d’aiguardent, coca dolça, casquinyols, cassalla, herberet, timó, fins i tot alguns llauradors llueixen branques d’alfàbega per a major purificació d’una atmosfera fantàstica. A migdia tindrà lloc una representació genuïna, el Contraban, a la qual es lligarien les èpoques d’estraperlo i un dels seus protagonistes: l’humil cigar caliquenyo, intens, llarguerut i tort, tabac dels pobres que oposen resistència als monopolis. El sol arriba a la posta i des de Santa Anna el Crist començarà la Baixada. La fragància del nard vist i envaeix l'escena sacra mitjançant la melositat d'eixa flor de tanta audàcia i el seu efluvi afruitat. Finalment entra a Sant Carles la imatge del crucificat amb una pluja de pètals, les emocions i el plany.
Diumenge Diana de Gala, Missa Major i Processó. L'olor de nards impregnada a la respiració es barreja amb altres flaires de la mística cristiana: cera que crema, velons, encensers i fustes nobles. Hores de meditació.
Les Ambaixades tanquen dilluns els actes de la setmana gran quan l'esclat de la pólvora i els versos recitats prenen tota la rellevància: salnitre, sofre i carbó; paraula, ritme i pulmó. Una guerra simbòlica que sols tindrà un vencedor. Un altre any de conquesta que s'escapa al comptador de la vida ressaltada en somnis de nits d'estiu. Pujarà el Crist a l'Ermita unes setmanes més tard, però restaran records i aromes com oasis de llibertat que s'emmirallen i incrusten als carrers, mesclats, entre la pólvora, fem de cavall i serpentina.
El més sensible dels sentits s’estimula amb unes poques emanacions de les partícules odoríferes que hi ha als cossos volàtils. Tal volta en la infantesa se’n distingeixen quantitats majors que no en posteriors edats humanes, però també es diu que l’olor és l’última consciència que es perd en abandonar el cos, purificada entre el perfum de flors o encens litúrgic, i connectant el món natural amb el transcendental.
Seguint en aquell dia del Senyor, es fa Esmorzar de la Llàgrima: diversos entrepans, olives i cervesa aguarden uns quatre-cents comensals al Casino de la Societat, el local de Festers remodelat del carrer Maians no 15, que entre les seues parets encara amaga tant fregadisses de cartes i xamelo com aromes de cafè acabat de moldre, mesclat amb fum de tabac. El plor pels predecessors dins de la festivitat bé sap a sal de la terra resguardant la memòria d’aquells éssers volguts que se n’han anat els últims anys. I un grup d’insígnies d’argent ret homenatge als comparsistes grans que, com vins envellits, conserven essències de la festa. Tota la llarga hostaleria cuina vermuts de molts sabors, l’oli novell de la collita s’escalfa i frig a poc a poc, envaint l’aire del migdia d’un apetit de menjars bons.
De nou a la Societat, el cava es brinda en nit de càrrecs, i pregó. Els carrers fan transformació en escenaris, de desfilades, cercaviles, processons. Ja són les festes del poble! Qui se’n podrà estar absent? Riuen amics fent un rotgle. Que bé es respira a Ontinyent!
Arranca eixe dilluns amb un bell ral·li de cotxes antics, que cremen la gasolina per tots els circuits. Més tard és la saba nova la que flueix per les cèl·lules dels Caps d’Esquadra Infantils. Dimarts escalfa a colps la pell de la Pilota Valenciana, i Joves Meruts suaven la samarreta en festivals alternatius. Dimecres de concerts, la música festera congrega a la Plaça Major un fum de gent que fuig de basca i evoca la lleugera brisa del riu Clariano en solfes i bemolls. Arriba un gran dijous, entren les Bandes, metalls i cuirs en esplendor, instruments i estendards porten pasdobles en el transcórrer pel Carrer Major, l’arteria antiga i principal de la ciutat que reunia al seu si diversos tràfecs de botiguetes, residències, veïnat: Ferreteria Nova, l’oculista i el barber, Pastisseria Mora, Papereria Soler, el Palau de Santa Bàrbara... i el Círculo Industrial. Des de Festers a Sant Carles, de Sant Carles a Festers, una remor de fragàncies inunda tot el passeig. Fins arribar a la Plaça, on de nou s’acobla l’aire al compàs d’una gran marxa: Chimo immortal, entranyable.
Transcorre la nit d’Alardos, per avingudes d’Almaig i Daniel Gil, entre teixits cridaners de disfresses i l’alegria intensa de la vespra, tot banyat per bafarades de llimó i un toc d’alcohol en bons refrescos que apaivaguen la calor. La mentireta combina l’acidesa del cítric granissat amb la beguda espirituosa del cafè licor, i el sucre, que n’emmascara l’amargor. Els ànims van pujant, i la disbauxa. Barrets de palla, gorros intercanviats. Qui són els moros? Qui els cristians? No es troben lluny les terres de berbers, o sarraïnes, sembla que el vent transporte a voltes el pol·len de Ketama i tot el Rif, mentre la flor dels gesmilers escampa flaires des de les casetes i en cada bronxa, guanyant-los la batalla al clor de les piscines i a certes pestilències d’embriac novell.
Divendres és dia d’Entrada, jornada que reinicia el temps. Matí infantil de carrosses, de confeti i caramels. Vesprada per a l’Exèrcit Cristià, amb capitans i ambaixades que representen la peculiaritat de les comparses de la creu pel recorregut adés citat. El sentit sol de l’olfacte no es basta per a completar la
sinestèsia exquisida d’esta festa excepcional, però el bàndol dels cristians es podria associar, en la diada, a olors de cetreria, de bestiar, a la forja del ferro, al foc, la fusta o l’aigua del Pou Clar; també a les herbes de la serra Mariola, o als puros Havans que alguns festers fumaven per a desfilar. L’espectacle se serveix amb vestits, perfums de gala, maquillatges singulars. El públic gaudeix de l’acte, geladeries i bars fan el seu agost comptable. Quan ja és hora de sopar, pels balcons s’odoren coques de pimentó i tomata, han vingut els convidats. La nit empara l’encís de l’apogeu musulmà. Avant va l’Entrada Mora, els partidaris de la mitja lluna exhibeixen aquella cultura, també reflectida en paraules que destapen l’olfacció: almesc, elixir, cotó; setrill, almívar, xarop; catifa, quitrà, alficòs; alfals, escabetx, tambor. L’orientalisme encoratja les esquadres de l’Islam, dromedaris i elefants porten espècies i sedes. La ciutat on tinyen teles brilla amb els seus ofrenants.
Hi ha diverses emanacions que ja no són part de les festes, en canvi estan en el record dels que les veien fa anys. Una d’elles va amb les barques que eixien en acabar l’Entrada, plenes de joguines, motxos, poals o qualsevol altra cosa apta per a ser llançada. No cal dir que tot allò congregava multituds voraces prop dels camions per arreplegar el que fora, amb escenes de tensió. Però ací es remembraria l’exhalació subtil del plàstic d’aquells materials barats, derivats potser del petroli, com ara balons o nines que envoltaven els infants.
Tornant al present del programa, dissabte de bon matí fa arrancada la Diana pels carrers del Poble Nou. L’ambient que s’hi respira és de pura netedat, una velleta feinera encara arruixa el portal amb lleixiu o sosa càustica. Després vindran les parades i molts rotllets d’aiguardent, coca dolça, casquinyols, cassalla, herberet, timó, fins i tot alguns llauradors llueixen branques d’alfàbega per a major purificació d’una atmosfera fantàstica. A migdia tindrà lloc una representació genuïna, el Contraban, a la qual es lligarien les èpoques d’estraperlo i un dels seus protagonistes: l’humil cigar caliquenyo, intens, llarguerut i tort, tabac dels pobres que oposen resistència als monopolis. El sol arriba a la posta i des de Santa Anna el Crist començarà la Baixada. La fragància del nard vist i envaeix l'escena sacra mitjançant la melositat d'eixa flor de tanta audàcia i el seu efluvi afruitat. Finalment entra a Sant Carles la imatge del crucificat amb una pluja de pètals, les emocions i el plany.
Diumenge Diana de Gala, Missa Major i Processó. L'olor de nards impregnada a la respiració es barreja amb altres flaires de la mística cristiana: cera que crema, velons, encensers i fustes nobles. Hores de meditació.
Les Ambaixades tanquen dilluns els actes de la setmana gran quan l'esclat de la pólvora i els versos recitats prenen tota la rellevància: salnitre, sofre i carbó; paraula, ritme i pulmó. Una guerra simbòlica que sols tindrà un vencedor. Un altre any de conquesta que s'escapa al comptador de la vida ressaltada en somnis de nits d'estiu. Pujarà el Crist a l'Ermita unes setmanes més tard, però restaran records i aromes com oasis de llibertat que s'emmirallen i incrusten als carrers, mesclats, entre la pólvora, fem de cavall i serpentina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada