L’OBLIT QUE SEREM

 Netflix ens ha viciat a veure sèries, així és que cal una mica de decència i capacitat d’elecció per no enganxar-nos a qualsevol nyap, a més de no oblidar les sales de cinema (últimament hi he vist alguna pel·lícula tot sol, un luxe). Tant de bo pogueren coexistir les plataformes amb les grans pantalles. El cert és que de tant en  tant el servei de subscripció nord-americà estrena alguna cinta que paga la pena (s’ha d’elogiar també Filmin: cine i sèries de qualitat amb subtitulació en català). El olvido que seremos, de Fernando Trueba, és una magnífica adaptació de la

novel·la del colombià Héctor Abad Faciolince que es pot veure a Netflix, amb les superbes interpretacions de Javier Cámara i el xiquet que hi fa de fill, un relat autobiogràfic centrat en la figura del pare metge i la Colòmbia dels 80. El títol s’agafa del sonet Epitafio de Jorge Luís Borges: “Ara ja som l’oblit que un jorn serem./ La pols elemental que ja ens ignora/ i que ara és, i el roig Adam que fora,/ tots els homes, i que més no veurem./ Ja som, dins de la tomba, les dos dates/ del principi fins al terme. La caixa,/ l’obscena corrupció i la mortalla,/els triomfs de la mort, i les complantes./ No soc com l’insensat que prest s’aferra/ al màgic so, o esment viu, del seu nom./ Pense amb molta esperança en algun hom/ que no sabrà que fui sobre la terra./ Sota l’indiferent cel blau, i el sol,/aquesta cabòria és un consol.”

  Alguns fragments del llibre, com de la pel·lícula, podran ser sempre remembrats: “Tots estem condemnats a la pols i a l'oblit [...].  Sobrevivim per uns fràgils anys, encara, després de morts, en la memòria d'altres, però també aquesta memòria personal, amb cada instant que passa, està sempre més a prop de desaparèixer. Els llibres són un simulacre de record, una pròtesi per recordar, un intent desesperat per fer una mica més perdurable el que és irremeiablement finit. Totes aquestes persones amb les quals està teixida la trama més entranyable de la meua memòria, totes aquestes presències que van ser la meua infància i la meua joventut, o bé ja van desaparèixer i són només fantasmes, o bé anem camí de desaparèixer, i som projectes d'espectres que encara es mouen pel món. En breu totes aquestes persones de carn i ossos, tots aquests amics i parents a qui tant vull, tots aquests enemics que devotament m’odien, no seran més reals que qualsevol personatge de ficció, i tenen la mateixa consistència fantasmal d'evocacions i espectres, i això en el millor dels casos, ja que de la majoria d'ells no en quedarà sinó un grapat de pols i la inscripció d'una làpida, les lletres de la qual s'aniran esborrant al cementiri. Vist en perspectiva, com el temps del record viscut és tan curt, si jutgem sàviament, "ja som l'oblit que serem", com deia Borges. Per a ell aquest oblit i aquesta pols elemental en què ens convertirem eren un consol "sota l'indiferent blau del Cel".  Si el cel, com sembla, és indiferent a totes les nostres alegries i a totes les nostres desgràcies, si a l'univers li té igual que hi haja homes o no, tornar a integrar-nos al no-res del que vam vindre és, sí, la pitjor desgràcia, però  al mateix temps, també, el major alleujament i l'únic descans, perquè ja no patirem amb la tragèdia, que és la consciència del dolor i de la mort de les persones que estimem.”